Què estàs mirant
El banc té un objectiu de 50 mm desmuntat al llarg del carril, de manera que els seus grups de lents de vidre i l'helicoide de llautó es veuen en lloc d'estar amagats dins d'un tub: el grup posterior prop de la muntura, l'iris entre els grups, el grup frontal sobre l'helicoide. Arrossega l'anell d'enfocament (o gira el dial de la consola) i l'helicoide cargola el grup frontal cap endins o cap enfora. Tria f/2, f/5.6 o f/16 i l'iris obre o tanca el con de llum que hi passa. Passa l'objectiu a Muntat, o prem X, i les peces tornen a lliscar juntes fins a formar un sol tub.
Davant de l'objectiu, un vidre quadriculat es troba a la distància d'enfocament real i talla de dalt a baix un petit diorama: un pi a 37 cm, una cabana a 55 cm i un cim de muntanya a 95 cm, les tres parades a les quals salten els botons Primer pla, Pla mitjà i Fons. Darrere de l'objectiu, a l'altre extrem del carril, els raigs cauen sobre el vidre esmerilat del sensor. La imatge que mostra està cap per avall, de la mateixa manera que un objectiu real sempre la projecta abans que un mirall o una pantalla la tornin a posar dreta per a tu.
El commutador Escena de la part superior dels controls apunta el mateix objectiu a dos subjectes més, cadascun amb la seva lliçó: el retrat d'un gos, on la zona nítida fa aproximadament un centímetre de fondària, i un port al capvespre, on cada llum desenfocada es converteix en una bola de bokeh.
El pla d'enfocament és un pla, no un punt
Un objectiu només pot posar en enfocament real una distància alhora. La llum d'un punt a aquesta distància surt de la part posterior de l'objectiu com un con que es tanca en un punt exactament sobre el sensor. La llum de qualsevol cosa més propera o més llunyana es tanca en un punt davant del sensor o darrere, de manera que quan arriba al vidre ja s'ha tornat a obrir en un petit disc. Això és el que dibuixa la quadrícula lluminosa del banc: no una zona difuminada, sinó un sol pla pla, que talla l'escena allà on l'anell d'enfocament el posa. Tot el que hi ha en aquest pla és un punt. Tot el que n'és fora és un disc, i el disc creix com més lluny és del pla en qualsevol direcció.
Per què la zona nítida és tan fina de prop, i com l'obertura l'amplia
Enfoca el pi a 37 cm i posa l'obertura a f/2 i la zona que encara es llegeix com a prou nítida va d'uns 36,7 cm a 37,3 cm: amb prou feines mig centímetre de fondària. Tanca fins a f/5.6 i creix fins a uns 36,3-37,8 cm, uns 15 mm. Tanca encara més fins a f/16 i s'estira fins a uns 34,9-39,3 cm, prop de 44 mm, vuit cops la zona de f/2 des del mateix lloc. Aquest és tot el truc de tancar el diafragma per a una foto macro o una sessió de producte: l'objectiu no ha canviat, només l'amplada del con de llum que deixa passar, i un con més estret tolera més distància a cada costat del pla abans que el seu disc creixi prou per notar-se.
La distància fa la mateixa feina sense tocar gens l'obertura. Mou el punt d'enfocament fins al cim a 95 cm i, fins i tot a f/2, la zona nítida fa uns 4 cm de fondària, aproximadament set cops més que la mateixa f/2 a 37 cm. Res tan a prop d'un objectiu es comportarà mai com una cosa a 95 cm, sigui quina sigui l'obertura que triïs.
Fes servir les dues coses alhora i el canvi és espectacular. Enfoca el cim a 95 cm, tanca fins a f/16, i la zona nítida va d'uns 81 cm a 114 cm, uns 32 cm de fondària: gairebé seixanta cops el mig centímetre amb què has començat a 37 cm i f/2. Al banc, la fina làmina de vidre s'infla fins a convertir-se en un bloc profund al voltant de la muntanya.
Què vol dir «prou nítid»
La profunditat de camp no és realment un límit, sinó un criteri al qual s'ha donat un número. Aquest banc considera que un disc és prou nítid quan és més petit que el cercle de confusió del sensor, que aquí es pren com l'estàndard de la diagonal de fotograma complet de 43,27 mm dividida per 1500, uns 0,029 mm al sensor mateix. És el mateix criteri que fa servir la calculadora de profunditat de camp, així que les dues eines mai no discrepen sobre on acaba una zona.
Pots veure com es pren aquest criteri al banc mateix. Enfoca el pi a f/2 i el cim, 58 cm més enrere, arriba al sensor com un disc d'uns 2,4 mm de diàmetre, aproximadament un 6,6% de l'amplada del fotograma: prou suau per llegir-se de seguida com a desenfocament de fons. Tanca fins a f/16 sense tocar l'enfocament i el mateix cim es redueix a uns 0,3 mm, menys d'un 1% de l'amplada del fotograma. Això encara és deu cops el cercle de confusió, així que el banc el manté fora de la zona nítida: ara és una muntanya clara i no una taca, però visiblement més suau que el pi.
Per què el nas és nítid i l'ull és suau
Passa l'escena a Retrat i l'objectiu apunta a un gos, prou a prop per omplir el fotograma: la punta del nas a 45 cm, l'ull proper a 50 cm, l'ull llunyà a 53 cm. A aquesta distància un objectiu de 50 mm a f/2 no té pràcticament marge. Enfoca l'ull proper i la zona nítida va d'uns 49,5 cm a 50,5 cm: aproximadament un centímetre de fondària, en una cara que en fa 8 de fondària des de la punta del nas fins a l'ull llunyà.
El nas és el que és més a prop i més prominent del fotograma, cosa que fa que sigui un lloc fàcil on l'enfocament es fixi. Enfoca el nas i la zona nítida va d'uns 44,6 cm a 45,4 cm, menys d'un centímetre, amb tots dos ulls al darrere. L'ull proper arriba al sensor com un disc d'uns 0,31 mm de diàmetre, gairebé onze vegades el cercle de confusió de 0,029 mm, i l'ull llunyà com un disc de 0,47 mm, setze vegades: un nas nítid i dos ulls suaus, i els ulls són el primer que mira tothom. Ni tan sols f/16 ho salva: amb l'enfocament deixat al nas, la zona acaba a uns 48,6 cm, encara abans de l'ull proper.
Posa l'enfocament a l'ull i la imatge es gira. L'ull proper passa a ser el punt i el nas, 5 cm davant seu, passa a ser el disc de 0,31 mm. L'ull llunyà, 3 cm més enrere, encara arriba com un disc de 0,16 mm a f/2, més de cinc vegades el cercle de confusió, així que un ull és nítid i l'altre només gairebé. Normalment això és la millor fotografia: un nas suau es llegeix com a profunditat, un ull suau es llegeix com un error. Per aconseguir tots dos ulls, enfoca entre ells a 51,5 cm i tanca fins a f/5.6: la zona nítida va ara de 50 cm a uns 53,1 cm, 3,1 cm de fondària, tots dos ulls hi cauen a dins (el proper per poc), i el nas queda com un disc suau de 0,14 mm. Tancar el diafragma sol no n'hi ha prou: a f/5.6 amb l'enfocament encara a l'ull proper, la zona acaba a uns 51,5 cm, abans de l'ull llunyà. De prop, on poses la zona nítida importa més que com de profunda la facis.
Mira-ho al banc: el pla d'enfocament a la punta del nas, amb tots dos ulls al darrere.
D'on surt el bokeh
El bokeh és el mateix disc una altra vegada, només que més fàcil de veure. Cada punt de llum que no és al pla d'enfocament arriba al sensor com un disc, i una llum petita i brillant sobre un fons fosc fa que aquest disc sigui impossible de no veure. Passa l'escena a Port, un port al capvespre, i enfoca la barca a 40 cm, a f/2: el fanal a 70 cm, 30 cm darrere del pla, arriba com un disc d'uns 1,5 mm de diàmetre, més d'un 4% de l'amplada del fotograma, i una llum tan allunyada com la cúpula a 110 cm com un disc de 2,3 mm, més d'un 6%. Aquesta és la diferència entre un punt de llum i una bola de llum.
La mida del disc depèn de dues coses. La primera és com de lluny és la llum del pla d'enfocament. Enfoca el fanal en comptes d'això i el fanal es redueix a un punt, una llum a la cúpula, ara només 40 cm darrere del pla, s'estén a només 0,7 mm, i la barca, 30 cm davant, creix fins a 1,4 mm. La segona és l'obertura. El disc és una petita imatge de l'obertura per on ha passat la llum, així que s'escala amb aquesta obertura: amb l'enfocament de nou a la barca, tanca fins a f/16 i l'obertura és vuit vegades més estreta que a f/2, i el disc del fanal també: uns 0,19 mm, aproximadament mig per cent de l'amplada del fotograma. Ja no és una bola, només una espurna, i encara no és nítid: 0,19 mm és més de sis vegades el cercle de confusió, així que el banc encara compta el fanal com a fora de la zona nítida.
La forma també ve de l'obertura. Una obertura rodona fa discs rodons; un iris de fulles rectes fa un polígon amb un costat per fulla. L'objectiu del banc en té set, així que els seus discs són gairebé rodons a obertura màxima i es tornen de set costats a mesura que tanques.
Mira-ho al banc: el vidre esmerilat enfocat a la barca a f/2, amb els llums del port del darrere convertits en discs.
Bracketing d'enfocament i apilat
La pantalla del mig de la consola conté cinc fotogrames de la mateixa escena, enfocats progressivament més endins: 33 cm, 42 cm, 55 cm, 72 cm i 95 cm, cadascun fet amb l'obertura que hagis triat. Fes clic en un fotograma i l'objectiu torna a enfocar a aquesta distància. Això és un bracketing d'enfocament, la seqüència que dispara de veritat un fotògraf de macro o de producte quan una sola obertura no pot posar tot el subjecte a la zona nítida sense que la difracció ho estovi tot igualment. El programari d'apilat després es queda només amb la regió més nítida de cada fotograma i les fusiona en una sola imatge nítida de davant a darrere, d'una manera que cap exposició sola podria aconseguir.
D'on surt realment l'enfocament fallit
En una sessió real rarament és la matemàtica el que falla. Un punt d'enfocament automàtic se subjecta a una tanca en lloc de la cara que hi ha darrere. Un subjecte s'inclina cap endavant els dos o tres centímetres que té de marge un retrat a f/1.8 entre el bloqueig d'enfocament i l'obturador. Un cos i un objectiu discrepen lleugerament sobre on el seu propi motor d'enfocament creu que és «enfocat», i cada fotograma cau una mica davant o darrere del pla que volies. Res d'això es veu com una foto borrosa que puguis arreglar després, només com una foto que et quedes i que no has aconseguit, al costat de nou fotogrames gairebé idèntics on sí que ho vas aconseguir.
Quanta llum passa
L'obertura és la mida del forat que deixa obert l'iris. Els fotògrafs la mesuren en passos: un pas sencer deixa passar exactament la meitat de la llum del pas anterior, o el doble de la llum del pas següent. Els números f semblen espaiats uniformement, f/2, f/2.8, f/4, f/5.6, f/8, f/11, f/16, però la llum s'escala amb l'àrea del forat, no amb la seva amplada, així que cau com 1 dividit pel número f al quadrat. Tanca de f/2 a f/16, sis passos sencers, i la llum no cau a una sisena ni a una vuitena part: cau a 1/64. Mira el vidre esmerilat a l'extrem del sensor del banc mentre tanques l'iris i això és el que veus: el mateix forat que eixampla o estreny la zona nítida també decideix com de brillant comença la imatge, abans que la velocitat d'obturació o l'ISO hi diguin la seva.
Velocitat d'obturació i la ranura mòbil
La velocitat d'obturació és quant de temps es permet que el sensor reculli la llum. Arrossega el control lliscant de l'obturador cap a la dreta i la imatge del vidre s'il·lumina, un pas per cada duplicació del temps, i tot el que es mou comença a desdibuixar-se, en directe, abans que hagis fet res. Prem Dispara i l'obturador de pla focal del banc va a càmera lenta perquè el puguis veure treballar: dues cortines creuen el fotograma, una que l'obre i una segona que la persegueix per tancar-lo de nou. Més lent que 1/250 s, la velocitat de sincronització del flaix, la primera cortina acaba de creuar abans que la segona s'engegui. Més ràpid que això, les dues cortines viatgen juntes com una ranura estreta, escanejant la llum pel fotograma en lloc d'obrir-lo tot alhora.
Mentre l'obturador és obert l'escena continua movent-se, i el banc renderitza tota l'exposició i no un sol instant, així que tot el que s'ha mogut es desdibuixa: la cua d'un gos que bellugueja, el batec d'ales d'un ocell, una gavina que creua el port. Si aguantes la càmera a mà, s'hi apila un segon tipus de desenfocament, un tremolor massa petit per notar-lo a ull però prou gran per estovar una foto com més temps queda obert l'obturador. La regla empírica és aproximadament un dividit per la distància focal, uns 1/50 s per a l'objectiu de 50 mm del banc. El Focus Lab hi dóna una mica de marge, així que el tremolor comença a notar-se a 1/40 s i més lent. Activa l'interruptor Trípode i desapareix, i només queda el que fa el mateix subjecte.
ISO: pujar el volum, no la llum
L'obertura i la velocitat d'obturació controlen quanta llum arriba de veritat al sensor. L'ISO no: ve després, amplificant el senyal que el sensor ja ha recollit, de la mateixa manera que pujar el volum d'un enregistrament baix no afegeix res que abans no hi fos. Puja l'ISO i la foto es torna més brillant, però el soroll, el gra i les picades a les zones planes d'una foto, també creix, perquè l'amplificador reforça un senyal construït amb menys fotons per a la mateixa lluminositat. Al banc, aquest soroll gairebé no es veu abans d'uns ISO 3200, i es torna evident a ISO 12800. L'ISO és l'última palanca que s'ha de tirar, útil quan l'obertura ja és tan ampla com pot ser i l'obturador ja és tan lent com pots aguantar o el subjecte permet.
El triangle d'exposició, i el dial de la càmera
L'obertura, la velocitat d'obturació i l'ISO són el triangle d'exposició: canvia'n un i, per mantenir la mateixa lluminositat, un dels altres dos s'ha de moure per compensar-ho. El dial de modes del banc imita una càmera real. A M, manual, el valor per defecte, ajustes tots tres tu mateix i cada canvi es veu a la imatge a l'instant. A A, prioritat d'obertura, tries l'obertura i la càmera calcula la velocitat d'obturació. A S, prioritat d'obturador, tries la velocitat d'obturació i la càmera calcula l'obertura. Un fotòmetre llegeix com de lluny és el resultat, de -3 passos, massa fosc, a +3, massa brillant.
Els compromisos són reals, no només números. A la sala de retrat il·luminada amb làmpades, a EV 7 i ISO 400, f/2 dóna un obturador còmode d'1/125 s. Tanca fins a f/16 per a una zona nítida més profunda i el fotòmetre ara demana 1/2 s, sis passos més lent i molt més enllà del que una mà pot aguantar quieta. En manual, la imatge simplement es torna sis passos més fosca fins que tornes a donar la llum; el mode A et donaria aquest obturador de mig segon sense queixar-se. La solució és un trípode, o tornar part d'aquests passos amb l'ISO en lloc del temps d'obturació. La vall amb sol de tarda rarament és un problema així: EV 14 deixa que f/16 encara dispari a 1/60 s. El port al capvespre és EV 4 i s'obre a ISO 1600: f/2 encara aconsegueix 1/60 s a mà, f/5.6 baixa a 1/8 s, i f/16 necessita un segon sencer, territori de trípode una altra vegada.
Preguntes freqüents
És l'única distància de l'objectiu que es projecta sobre el sensor com un punt de veritat. Un objectiu només pot enfocar a una distància alhora, així que el pla d'enfocament és aquesta distància estesa plana per tota l'escena. Tot el que és més a prop o més lluny arriba al sensor com un petit disc en lloc d'un punt, que és el que mesura la profunditat de camp.
Perquè només el pla d'enfocament és realment nítid. Tota la resta del fotograma es dibuixa com un disc de desenfocament la mida del qual creix amb la distància a aquest pla, i un disc prou petit queda per sota del límit de resolució de l'ull i continua llegint-se com a nítid. Aquesta tolerància té nom, el cercle de confusió, i és el que sustenta qualsevol xifra de profunditat de camp.
No. L'obertura mai no mou el pla d'enfocament, només ho fa l'anell d'enfocament. El que canvia l'obertura és la rapidesa amb què creix un disc a mesura que t'allunyes d'aquest pla: una obertura ampla com f/2 deixa passar un con de llum gruixut, així que el disc creix de pressa i la zona nítida és fina. Una obertura estreta com f/16 deixa passar un con fi, així que el disc creix lentament i la zona nítida és molt més profunda a cada costat del mateix pla.
El pla d'enfocament és una sola distància: l'únic lloc on l'objectiu està realment enfocat. La profunditat de camp és l'interval de distàncies davant i darrere d'aquest pla el disc de desenfocament del qual encara és prou petit per dir-ne nítid. Un pla, un número; la profunditat de camp, una zona construïda al seu voltant a partir de l'obertura, la distància focal i la distància a què és el pla mateix.
L'ull. De prop la zona nítida és minúscula: amb un objectiu de 50 mm a f/2 i l'ull a 50 cm fa aproximadament un centímetre de fondària, així que enfocar el nas, uns quants centímetres més a prop, deixa els ulls visiblement suaus. Enfoca l'ull més proper, i si vols tots dos ulls nítids, enfoca entre ells i tanca una mica: al retrat del Focus Lab, 51,5 cm a f/5.6 els agafa tots dos.
Una bola de bokeh és el disc de desenfocament d'una llum fora de focus. Creix amb l'amplada de l'obertura i amb la distància de la llum al pla d'enfocament, així que una obertura ampla i una llum molt darrere del subjecte fan boles grans, i tancar el diafragma les redueix cap a una espurna. La seva forma és la de l'obertura: rodona quan l'iris és ben obert, i un polígon amb un costat per fulla quan unes fulles rectes el tanquen.
Un objectiu doblega la llum que travessa un únic punt prop del seu centre, així que un raig que surt de la part de dalt d'una escena acaba creuant cap a la part de baix de la imatge, i un raig de l'esquerra acaba a la dreta. Així és com un objectiu forma una imatge, sobre un vidre esmerilat, sobre pel·lícula o sobre un sensor digital. El visor d'una càmera o una previsualització a la pantalla la torna a posar dreta per a tu, ja sigui òpticament amb un mirall i un pentaprisma o per programari.
L'obertura, la velocitat d'obturació i l'ISO decideixen junts com de brillant és una foto: el triangle d'exposició. Canvia'n un i, per mantenir la mateixa lluminositat, un dels altres dos s'ha de moure per compensar-ho. Obre l'obertura, alenteix l'obturador o puja l'ISO i la foto es torna més brillant; estreny l'obertura, accelera l'obturador o baixa l'ISO i es torna més fosca.
Una obertura més petita, un número f més alt, és un forat més petit, i un forat més petit deixa passar menys llum: tancar de f/2 a f/16 redueix la llum a 1/64. Per acabar amb la mateixa lluminositat el sensor ha de recollir llum durant més temps, per això el mode de prioritat d'obertura alenteix l'obturador cada cop que tanques l'obertura. A la sala de retrat del Focus Lab això vol dir que l'obturador passa d'1/125 s a f/2 a mig segon a f/16.
Com a regla empírica, aproximadament un dividit per la distància focal: uns 1/50 s per a un objectiu de 50 mm. El Focus Lab hi dóna una mica de marge, així que el tremolor de la mà comença a notar-se a 1/40 s i més lent. Un trípode elimina del tot aquest tremolor, i per això el Focus Lab et deixa activar-ne un abans de disparar.
Sí. L'ISO amplifica el senyal que el sensor ja ha recollit en lloc de captar més llum, així que la mateixa amplificació que il·lumina la foto també reforça el soroll, el gra i les picades visibles a les zones planes. Al Focus Lab aquest soroll gairebé no es veu per sota d'uns ISO 3200 i es veu clarament a ISO 12800.
Són modes d'exposició. M és manual, el valor per defecte del Focus Lab: tu ajustes l'obertura, la velocitat d'obturació i l'ISO. A és prioritat d'obertura: tries l'obertura i la càmera calcula una velocitat d'obturació que hi escaigui. S és prioritat d'obturador: tries la velocitat d'obturació i la càmera calcula l'obertura. Un fotòmetre mostra a quina distància queda el resultat d'una exposició correcta, de -3 passos a +3.
Sí. Sense registre, sense compte, i tot el que hi ha al banc funciona al teu navegador.
Després deixa que imagic trobi els fotogrames que han caigut de debò al pla
imagic puntua cada foto d'una sessió en nitidesa, exposició, soroll, composició i detall, en local al teu ordinador, sense pujar res, i tria automàticament el fotograma més nítid de cada ràfega. Prova gratuïta de 500 exportacions, sense targeta.