01D'on van sortir els 300 DPI, i per què normalment s'equivoquen
300dpi és aproximadament el detall més fi que una persona amb bona vista pot distingir a uns 25 centímetres, que és la distància de lectura. Això el converteix en l'objectiu correcte per a quelcom que es té a la mà: una pàgina de llibre, un àlbum petit, una postal. Es va convertir en el número universal perquè les impremtes necessitaven una sola regla, no perquè s'apliqui a totes les còpies.
Ningú mira una còpia d'un metre d'ample des de 25 centímetres. Es posen enrere, perquè és l'única manera de veure-ho tot. I com més enrere es posen, menys resolució pot distingir l'ull, en proporció directa. A dos metres, aproximadament 43dpi és de debò tot el que l'ull pot distingir. Per això les tanques publicitàries s'imprimeixen entre 10 i 20dpi i es veuen impecables des d'un cotxe, i per això un fitxer de 24MP fa una excel·lent còpia de galeria de dos metres tot i aconseguir «només» 20 per 13 polzades a uns 300dpi estrictes.
El paràmetre Auto de dalt fa servir aquesta relació en lloc d'un número fix. És la resposta real a «quina mida puc imprimir», i normalment és molt més generosa que el que suggereix la regla dels 300dpi.
02Retallar costa més del que sembla
Retallar elimina àrea, no només una vora, així que el cost s'acumula. Agafa un fotograma original de 3:2 de qualsevol càmera estàndard. Retalla'l a 8x10 i perds aproximadament el 20% dels píxels. Retalla'l a quadrat i en perds una tercera part. Retalla'l a un panoràmic de 2:1 i en perds una quarta part. Després recorda que un retall de composició se suma al retall de proporció, i un «lleuger ajust» del 20% a cada eix costa un altre 36% del fitxer.
La resposta pràctica és en el moment de la captura, no en la postproducció. Si saps que una foto es lliurarà quadrada, o s'imprimirà en 8x10 per a un client, enquadra ample. L'espai al voltant del subjecte és gratis mentre ets allà i impossible de comprar després. El diagrama de dalt mostra exactament què treu cada proporció del teu fotograma concret.
03L'ampliació, i els seus límits
Els ampliadors d'aprenentatge automàtic han canviat de debò aquest càlcul. En un original nítid, ben exposat i amb poc soroll, les eines actuals donen resultats creïbles a de dues a quatre vegades les dimensions lineals, que són de quatre a setze vegades l'àrea. Això és real i val la pena fer-ho servir.
El que no poden fer és recuperar informació que el sensor mai va registrar. Un fotograma una mica tou s'amplia en un fotograma més gran una mica tou, i el soroll s'amplia en un soroll més gran i més estrany. L'ampliació multiplica la qualitat amb què has començat; no n'afegeix. Pren les xifres d'aquesta pàgina com el teu mínim fiable i qualsevol ampliació com a marge addicional.
04Preguntes freqüents
A 300dpi estrictes, 28.8MP. A una distància de visió realista per a una còpia d'aquesta mida, uns 200dpi són més que suficients, cosa que necessita aproximadament 12.8MP. Una càmera de 24MP imprimeix 16x20 amb comoditat.
Només per a còpies que es tenen a la mà. 300dpi és el que l'ull distingeix a uns 25cm. Les còpies més grans es miren des de més lluny, i el requisit baixa en proporció. Les tanques publicitàries funcionen entre 10 i 20dpi.
Els ampliadors moderns afegeixen detall versemblant i et poden donar de dues a quatre vegades la mida lineal en un original nítid. No poden recuperar detall que mai es va captar, així que un fitxer tou es converteix en un fitxer més gran i tou.
Perds àrea, no una vora. Un fotograma de 3:2 retallat a 8x10 perd aproximadament el 20% dels píxels; retallat a quadrat en perd una tercera part. Si saps la proporció de lliurament, enquadra ample en la captura.